“Acosos y Derribos S.L.” – Teatre Rialto

La coproducción de CulturArts y Teatre de lo Inestable “Acosos y Derribos S.L.”, es la nueva creación teatral de Jacobo Pallarés, el texto lo firman Gabi Ochoa y el propio Pallarés, bajo la dirección de Carles Sanjaime, Kika Garcelán y Jacobo Pallarés. La pieza se estreno el pasado 19 de noviembre en el Espacio Inestable y ahora llega al Teatre Rialto de Valencia, del 3 al 6 de marzo.

Espectáculo en valenciano.

FUNCIONES:

Jueves, Viernes y Sábado 20:30 h

Domingo 18:00h

Precio:

Platea 12€

Anfiteatro 6€

COMPRAR ENTRADAS: http://www.entradas.com/teatre-rialto-valencia-entradas.html?affiliate=EES&doc=venuePage&fun=venue&action=tickets&includeOnlybookable=false&index_ytix=10&jumpIn=yTix&show_ytix=10&venueGroupId=18974&scrollToAnchor=ticketTable

Sinopsis:

Diremos los de arriba y desde abajo, de la crisis y del futuro, del miedo al futuro, del miedo al cambio. Del miedo que tenemos todos al mañana, al cambio, al futuro… estamos en un momento en el que todo puede y debe suceder, en el que todo ha de pegar la vuelta. Disfruta del estreno de Acosos y derribos SL en el Teatre Rialto.

Tomar decisiones que hagan que la crisis o estafa en la que estamos rompa los platos que caen. La situación de presión que se vive a nivel global, en ese futuro niebla que se plantea en estos años singulares, debe forzar la construcción de algo diferente. Y todo comenzará cuando articulamos las rodillas y empezamos a caminar por encima de los platos rotos.

Y nos preguntaremos insistentemente en la profundidad de cualquier invierno: ¿quién paga los platos rotos?

Tot centre és una història de lluites, de classes, d’idees, d’enfrontaments. Tot centre ha estat en un moment donat perifèria, i la perifèria ha volgut ser centre. I han pensat el centre per poder-lo netejar immediatament sense que es note ni una gota de sang de cap revolució… però no canvia res substancialment. És un
canvi innocent que ho manté tot igual. El centre es recupera, es restaura, es pinta, es netegen els comerços vells, es maquilla tot i es deixa morir per dins perquè no es recupera la memòria.

Tot és façana, tots els nostres canvis són façana i es poden veure ací i tocar i veure com es desplomen per dins, en les seues cases de tristesa, de brutícia, de fred, de desamor, de fam… es netegen els careers i s’amaga els immigrants, els vagabunds, els dissidents, els pobres, els bojos, els gossos abandonats… es fan altes i amples les muralles, com les tanques per als immigrants, perquè no entre ningú i no ens faça veure on collons està el seu sentit, on collons estan les seues oportunitats, on collons està el seu moment en esta història repetida de pàries, d’anònims, de desnonats, de bastards… i fem creure als nostres fills i a nosaltres mateixos que el que fem està bé, que no és responsabilitat nostra el que els passa a les seues terres, que nosaltres no vam
ser els que empobrírem les seues oportunitats.

Ací no estan. Están amagats darrere de les façanes recuperades, darrere de les tanques metàl·liques. Com si les parets i les tanques pogueren contindre el desastre. I ens preguntem, després de tot, qui pagarà els plats trencats? Tota revolució parteix dels genolls, de
l’articulació dels genolls, però els que se n’han anat ens han llevat el meniscos i ens han deixat parats amb una cara d’idiota que no ens la lleven ni 100.000 bufetades.